Ens ho diu la història d’un vell poble,
que hi habitava un monstre fa molts anys.
Diuen que treia foc per les orelles
i per la boca, pel nas i pels queixals.
És el mon, mon, el monstre de Banyoles
que men, men, men, que menjava persones, oh, i tant!
És el mon, mon, el monstre de Banyoles,
una per dia sense fer terrabastall.
Com veureu, tenia tanta gana
que s’empassava els bous de tres en tres.
I els cavallers, que amb ell volien brega,
se’ls endrapava com qui no menja res.
I la gent de tota la contrada
un tracte amb gràcia amb ell varen signar,
donant-li cols, patates i albergínies
perquè aquell monstre es tornés vegetarià.
És el mon, mon, el monstre de Banyoles
que men, men, men, que menjava persones, oh, i tant!
És el mon, mon, el monstre de Banyoles,
una per dia sense fer terrabastall. (Txa txa txa)
Quan ell deixa el port,
inflades ja les veles
per llençar-se a la mar,
diu Adéu als peixos, no temeu,
ja sabeu que jo no us faré mai cap mal
i si em seguiu podreu cantar tot seguint
el ritme de les ones del mar.